La mostra es compon de 37 obres, recents i no tant recents. En la primera sala es poden veure un conjunt de 17 peces realitzades com a experiments o, simplement, diferents maneres de treballar. Les dues altres sales intenten buscar una unitat: són 25 aquarel·les pintades en els darrers anys a plein air a les rodalies de Medinaceli a la província de Sòria. Ambrona, Arbujuelo, Avenales, Berlanga de Duero, Blocona, Miño de Medinaceli, Rello... són alguns dels pobles que em venen al cap. El treball buscat en les últimes obres, influenciat potser pels estudis d’Arquitectura, està fonamentats en la cerca d’una forma única que sorgeix d’un element real del paisatge per arribar gairebé a l’abstracció. És mou entre la figuració i l’abstracció per donar importància a la construcció de la forma mateixa. Color, volum i textura ajuden a la concepció final de l’obra.
És la primera exposició realitzada i el seu únic i principal objectiu és tant sols mostrar el treball realitzat.
Tota la vida he estiuejat en un petit poble de la província de Sòria anomenat Medinaceli. Allí el temps s’atura, és un no-temps infinit, és una llibertat alliberadora, una pau absorbent, un oreig suau i tranquil de felicitat, és un somriure de nen a les galtes vermelles, és un ambient sec i prolíficament artístic. Fa molts anys que m’enduc els papers (com a metàfora de tot allò necessari per pintar) i gaudeixo dissolvent la virginitat del paper blanc. Va ser en aquest poble on per primera vegada vaig encetar un tub d’oli i vaig descobrir l’aquarel·la com a fet artístic contemporani de la mà de Reiner Schiestl. L’amistat que fa uns anys que ens uneix ens porta cada dia a la recerca d’un nou motiu. Reiner es deixa seguir per la terra, “pels aspres paisatges de Sòria, amb els seus pobles transformats en fantasmals camps de ruïnes, […] (amb) la rara virtut […] de fer sentir de forma estremidora allò sublim. Són paisatges volumètrics que revelen el rigor dels motlles ideals que arquitecturitzen la terra. Son grans superfícies fetes de buit i llunyania, en les que un arbre o una paret derruïda agafen força i personalitat” (Ignacio Gómez de Liaño). I és que li dec molt a aquest gran artista. És un mestre potser, des d’allà la llunyania, sobre la terra seca, ell davant del seu paper, jo davant del meu, i el paisatge infinit al voltant nostre.
He pintat els paisatges i les construccions de la Meseta Castellana. Els he pintat com a elements versàtils i aïllats, despullats de detalls i d’anècdotes. He descobert la geometria de la Naturalesa i de tot allò físic que s’hi troba. M’han interessat les construccions enderrocades per l’implacable pas del temps. Però no és el temps el que em crida l’atenció, és la forma d’una construcció cansada i oblidada, fruit de l’atzar i atrapada ara en la fragilitat. La llum és qui dibuixa els elements en el paisatge. El procés es basa a simplificar la seva complexitat en una imatge abstracta, com a resultat de l’observació directa, a plein air, despullant la realitat i simplificant-la a un volum geomètric que apareix gràcies a les seves ombres.
És la primera exposició realitzada i el seu únic i principal objectiu és tant sols mostrar el treball realitzat.
Tota la vida he estiuejat en un petit poble de la província de Sòria anomenat Medinaceli. Allí el temps s’atura, és un no-temps infinit, és una llibertat alliberadora, una pau absorbent, un oreig suau i tranquil de felicitat, és un somriure de nen a les galtes vermelles, és un ambient sec i prolíficament artístic. Fa molts anys que m’enduc els papers (com a metàfora de tot allò necessari per pintar) i gaudeixo dissolvent la virginitat del paper blanc. Va ser en aquest poble on per primera vegada vaig encetar un tub d’oli i vaig descobrir l’aquarel·la com a fet artístic contemporani de la mà de Reiner Schiestl. L’amistat que fa uns anys que ens uneix ens porta cada dia a la recerca d’un nou motiu. Reiner es deixa seguir per la terra, “pels aspres paisatges de Sòria, amb els seus pobles transformats en fantasmals camps de ruïnes, […] (amb) la rara virtut […] de fer sentir de forma estremidora allò sublim. Són paisatges volumètrics que revelen el rigor dels motlles ideals que arquitecturitzen la terra. Son grans superfícies fetes de buit i llunyania, en les que un arbre o una paret derruïda agafen força i personalitat” (Ignacio Gómez de Liaño). I és que li dec molt a aquest gran artista. És un mestre potser, des d’allà la llunyania, sobre la terra seca, ell davant del seu paper, jo davant del meu, i el paisatge infinit al voltant nostre.
He pintat els paisatges i les construccions de la Meseta Castellana. Els he pintat com a elements versàtils i aïllats, despullats de detalls i d’anècdotes. He descobert la geometria de la Naturalesa i de tot allò físic que s’hi troba. M’han interessat les construccions enderrocades per l’implacable pas del temps. Però no és el temps el que em crida l’atenció, és la forma d’una construcció cansada i oblidada, fruit de l’atzar i atrapada ara en la fragilitat. La llum és qui dibuixa els elements en el paisatge. El procés es basa a simplificar la seva complexitat en una imatge abstracta, com a resultat de l’observació directa, a plein air, despullant la realitat i simplificant-la a un volum geomètric que apareix gràcies a les seves ombres.
